La mort del Paraíba (4): Quasi maten la seva dona.

La divisió s'accentua. Dividits, si ja ho estaven, encara va empitjorar. Mentrestant es confirma l' ordre d' expulsió de les famílies de la "Fazenda Riacho Doce". Uns són partidaris de resistir finsa a l' últim moment. Els altres estan disposats a complir l' ordre judicial pacificament.

Gercino Filho, Defensor Agrari Nacional brasiler, a Porto Velho. Foto cpt ro 

Una nova audiència pública celebrada a Porto Velho amb presència de diverses autoritats, convocada per l' "Ouvidoria Agrária Nacional" (defensor agrari), va arribar a arrancar una única concessió del fill del "fazendeiro", Evandro de Peder, peroferir tan sols 200 hectàrees per les famílies restar acampades, mentre no sortís la decisió judicial sobre els drets de propietat de la terra. Els representants dels dos grups es van barallar davant de tothom, empitjorant la solució. El Paraíba, en nom del seu grup, es va mostrar disposat a acceptar buscar una sortida pacífica al conflicte. Els contraris en van quedar enfurismats. 

Després van fer córrer la veu, que si eren expulsats, el cap del Paraíba rodaria. La seva, de moment, no van poder. Aleshores van intentar matar la seva dona i quasi ho van aconseguir.

Un dia després de la reunió amb el grup, hi va haver la reunió del comitè de conflictes agraris a la seu del govern de Rondônia, on la CPT va denunciar la impunitat de les morts i de la violència agrària contra els camperols i líders de la pagesia. 

L'endemà mateix, dia 04 d'agost de 2012, la dona del Paraíba, Teolides Viana dos Santos, va sofrir un brutal atac amb tres cops de falç que li van obrir el cap i no la va matar per miracle. Internada, alguns dies després escapava de perill de morir, i encara avui dia amb prou feines es recupera, necessitant una delicada operació. Teolides va ser atacada després que sortís cap a casa d'una seva germana cega, la casa de la qual havia estat envaïda per un grup de desconeguts. L' agressor, era conegut per "marimondo" i feia poc temps que havia arribat a Seringueiras.

Dispersió de les famílies. Com que el Paraíba havia fugit, i tan sols tornava de tant en tant, mig d' amagat, la seva família s'havia convertir en l'objectiu dels agressors. Després de malferida, Teolides, que també era una de les principals líders de l'ocupació, mai més va poder tornar a Seringueiras, i tots els seus fills i parents, que eren una bona colla, es van veure obligats a marxar de Seringueiras, abandonant les cases. la terra,  i bona part del que tenien. Aquesta agressió va acabar d 'aterroritzar totes les altres famílies properes al lideratge del Paraíba, que estaven dispostes a una negociació pacífica del conflicte. Veient la impossibilitat de resistir pacíficament aquest grup disposat a tot, la resta de famílies que no acceptava els nous líders, van haver de fugir de l' ocupació. 

La Pastoral de la Terra va escriure una carta oberta al governador de Rondônia demanant una intervenció davant l' escalada de la violència agrària a la regió, amb tres fotografies  de les terribles ferides sofertes per la senyora Teolides. Afegíem: "Tan sols amb la presó dels criminals i pistolers que estant agredint els acampats de Seringueiras serà possible pensar en una solució pacífica al conflicte. 

Com a resultat es va aconseguir la primera petició d'ordre i captura contra l' agressor, el "Marimondo". I l' empresonament del pistoler més conegut, el "Tim", (Martimar Pereira Miranda), que era un dels que el Paraíba havia denunciat per amenaces, i el principal sospitós de la mort de Zé Albino, l'agricultor que havia mort per engany. El Tim va ser pres inicialment a São Miguel do Guaporé per anar armat (diuen que aquell dia ja tornava a estar darrera del Paraíba, que havia visitat el campament). Més tard es va aconseguir la seva acusació formal i ordre d'empresonament per la mort a la parada d'autobusos de Seringueiras. Actualment encara no s'ha identificat el conductor de la moto, que havia participat de l' assassinat. Les primeres actuacions efectives de la policia contra la violència.

Però no va acabar evitant l' assassinat del principal líder perseguit: El Paraíba.

La violència pesada del tràfic il.legal de fusta a l' Amazònia

Camió de fusta clandestina pres a la delegacia de Seringueiras, Rondònia . Foto cpt ro

Tradueixo un article escrit e publicat per la CPT (Pastoral de la Terra) de Rondònia:

Diversos mitjans del Brasil han divulgat aquests dies una notícia de la Interpol informant d'una primera operació internacional contra el tràfic il·legal de fusta. Aquesta intervenció de la Interpol va arribar a 12 països, entre els qual el Brasil, amb la detenció de quasi 200 persones i US$ 8 milions de dòlars en fusta. "Al Brasil molts defensors del medi ambient han mort per aquest motiu", diuen diversos articles divulgats per aquí.

Segons un informe del PNUMA, el comerç de fustes tropicals serrades il·legalment de la regió Amazònica, de l' Àfrica Central i del sud est Asiàtic mou de 300 a 100 mil milions per any i és responsable per un 90% de la desforestació de les selves tropicals del món. L'alerta va ser presentada a finals de setembre de 2012 pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambiente (Pnuma) i per la Interpol, quan es va divulgar un informe Carboni Verd: Mercat Negre.

Segons testimonis recollits per la CPT RO en aquest mateix període, en la mateixa època, a prop de la nostra regió la devastació contínua: "Estan acabant amb la selva del Sud de Làbrea" A aquest indrets'hi ha d'arribar per Vista Alegre d' Abunà, un districte de Porto Velho, capital de Rondònia, ja aprop de l'estat de l'Acre. "No es pot ni comptar l'enorme quantitat de castanyeres cremades, és un ,,holocaust ambiental,, en un lloc on eren molt abundants. Que podem fer, a més de denunciar, denunciar i quedar-nos amb una ràbia desgraciada?" (continua)

La mort del Paraíba (3): En maten un altre per engany

Algunes famílies de la ocupació Paulo Freire 3, em Seringueiras.

Nova ordre d' expulsió

Si les famílies de l' Ocupació Paulo Freire 3 de Seringueiras havien tingut dos anys de tranquil.litat, pensant-se que ja s'havien fet amos de les terres, el jutge federal de Porto Velho, Herculano Martins Naciz, sense decidir res sobre la petició del govern, a través de l' Incra, per tornar les terres al domini governamental de l' INCRA (Institut de Reforma Agrària), el que si va decidir é que els famílies que ocupaven la terra fent-hi cases i camps, havien de sortir. Va decretar una ordre d' expulsió. Quan les famílies ho van saber, ja havien passat uns mesos. L' únic recurs judicial possible havia de ser en una instància superior. Com podia decidir de treure les famílies, si el govern havia reclamat les terres per a la reforma agrària? No valia la pena decidir primer qui n'era el propietari legítim abans de decidir si les famílies podien quedar-s'hi o no?

El jutge federal de Porto Velho Herculano Martins Nazif. 

L'advocada de la CPT va preparar el recurs contra l' expulsió de les 80 famílies i el va enviar al Primer Tribunal Regional de Brasília. Al desembre de 2011. Al gener de 2013 encara esperem una resposta! La justícia és ràpida per atendre els interessos del poderosos, però no per atendre els altres... El jutge immediat de São Miguel, subordinat al jutge federal de Porto Velho, tan sols rebre el recurs, va manar parar una expulsió que ningú tenia ganes de complir. Però abans de Nadal el jutge Herculano va manar novament que l' expulsió fos complida mentre no hi hagués decisió superior en contra!

Casa d' una família de l'ocupació de Seringueiras. 

Els dies abans de Nadal, elaborem una llista de famílies i de fotografies de les cases amb tot el que hi tenen: Hortes, blat de moro, cafè, fruites porcs, vaques... Més tard les publicarem a l' internet  mostrant el que suposava expulsar més de vuitanta famílies.

L' esforç no sembla servir de res. Passades les vacances de Nadal i cap d' any, l'ordre novament  es fa efectiva, al febrer de 2012. Tan sols falta a la policia complir-la. 

Creix la divisió interna

Tot i això el conflicte intern entre els ocupants de les terres va continuar.  diverses visites al campament, vam insistir que havien de superar les diferències i unir-se si volien enfrontar l' enemic comú: Aquell que havia aconseguit una ordre d' expulsió contra tots ells. Malgrat  confirmar i mostrar que hi havia una ordre d' expulsió, un grup de famílies, oposats al lideratge del Paraíba, contestava i s'oposava a totes les decisions. 

Reunió de la defensoria agrária a Vilhena, Rondônia.

Continuant els esforços contra la decisió d' expulsió van aconseguir que es tractessin al març a Vilhena discutint-se el problema en una reunió oficial de la "Ouvidoria Agrària", una mena de Defensoria Pública Agrària federal. Els resultats foren mínims: Tan sols noranta dies de marge per negociar la situació.

El pitjor és que el grup oposat al Paraíba va contractar un altre advocat pel seu compte, pagant no se sap amb quins cèntims, i encara van obtenir el suport del sindicat de treballadors rurals de Seringueiras. En comptes d' arreglar-se les coses es complicaven cada vegada més. Reunions de mediació amb els responsables del sindicat i la parròquia, no van tirar endavant. Al contrari l' escisió  del grup es va confirmar i la colla d' oposició al Paraíba es enfortir, organitzant una coordinació pròpia. 

Maten un agricultor a Seringueiras confós amb el Paraíba.

El procés intern de divisió s' aguditzen i comencen les amenaces mútues. El Paraíba és acusat en una denúncia formal d' amenaçar algunes persones del grup contrari. Ell també fa temps que es diu amenaçat.

El 14 de març de 2012, en una sortida de l' ocupació per anar a Seringueiras, al Paraíba uns amics l' avisen que li han parat una emboscada al camí de tornada. Aleshores decideix amagar-se una temporada. Nosaltres fa temps que li diem que si vol que fem alguna cosa, ha de presentar una denúncia formal per amenaces a la policia civil de Seringueiras. Fa temps que la policia no són pas amics seus... Un company de la CPT de Seringueiras li aconsella demanar al rector de la parròquia, el català claretià Pare Francesc Trilla, que l' acompanyi a la policia. Aquest accedeix i així aconsegueix registrar una queixa formal per amenaces. L' endemà fa una altra declaració a la fiscalia de São Miguel do Guaporé. Denuncia tres o quatre agricultors del grup contrari per amenaces. Un d'ells es diu Martimar, em "Tim", i té molt mala fama de pistoler i de perillós. 

Sang escampada a terra a la parada d' autobusos
de Seringueiras. Foto : cristiano, rondovale.

El mateix dia, el dia 15 de maig, al vespre, a la parada d' autobusos de Seringueiras maten amb un tret al cap un agricultor que s' assemblava al Paraíba. Conegut com a Zé Albino, l' agricultor José Barbosa da Silva no tenia res a veure amb el campament i el conflicte de terra. Estaven buscant el Paraíba i van matar l' altre per engany. L' assassí havia arribat amb un altre home en una moto i va fugir tot seguit. Per les característiques físiques, les sospites van recaure sobre el Martimar, el Tim. Els amics del Paraíba diuen que a l' ocupació Paulo Freire 3 es van sentir trets enlaire i coets, corrent la brama que estaven celebrant la mort del Paraíba. Les coses no van parar aquí. 

Després de la renúncia de Benet XVI

La renúncia de Benet XVI encara portarà molta cua. Mentre que Joan Pau II va ser un dels bisbes més joves del concili Vatica II, i al seu apartament es reunien i s'articulava un dels sectors més conservadors del concili (això mai s'ha divulgat a les seves biografies oficials), Ratzinger, de 35 anys també va ser un dels teòlegs més joves convidats per assessorar el Concili Vaticà II.

Però després va quedar convençut, fins i tot obsessionat, crec, amb la idea que el concili havia anat massa lluny. Si voleu veure el que ell realment pensava del concili, llegiu acuradament la carta de Benet XVI als catòlics d'Irlanda sobre la pedofília per adonar-se'n. Poc li falta per dir que la laxitud provocada pel concili és la causa de fons del problema (!). A Comblin, amb la llibertat de la seva edat avançada, uns anys abans de morir li agradava repetir que semblava que Benet XVI visqués al segle XIII.

Diuen que la història tendeix a seguir un moviment pendular, de onades de flux i reflux. Al meu entendre,el moviment involucionista contra el concili liderats per Joan Pau II e Benet XVI ha predominat els últims anys dins de l'Església, però pot ser que molta gent ja pensi que aquesta línia també ja ha anat massa lluny.

Mentre els sectors més progressistes de l' Església estaven més preocupats pels problemes del món, de la pobresa, de la desigualtat i de la injustícia, el sector reaccionari del concili tan sols pensava en la situació interna de l'església, centrar els seus esforços dins de l'església, en concret pel control del poder eclesial.

I van aconseguir el poder amb el papat de Joan Pau II, que es va dedicar a desmuntar els sectors i avanços més significatius, especialment aquells llocs on pensava que els resultats del concili havien anat massa lluny, encara que fos en la línia conciliar.

En l'elecció de Ratzinger per substituir-lo, ja gran, i que no podia ser de molta durada, el sector majoritari conservador ja va mostrar que no tenia tantes forces per imposar un altre llarg període involucionista.

Tot i més marginats del poder, avui els sectors més progressistes de l'Església semblen estar més alerta i reorganitzats, més preocupats cap endins, per no continuar perdent espai i reculant.

En aquest sentit, els últims resultats dels bisbes escollits a la nostra regió i a la CNBB, la conferència brasilera de bisbes, són més encoratjadors que en el passat.

Una anècdota. Explicada per un participant en el Sínode de l'Eucaristia de 2005, que va haver-hi fa uns anys a l'inici del pontificat de Benet XVI: Un dels temes tractats en un dels grups de treball va ser la dificultat que moltes comunitats tenen per tenir celebracions de l'Eucaristia, per falta de capellans ordenats. Un bisbe asiàtic va explicar que al seu bisbat algunes comunitats només podien celebrar la Missa cada quatre anys per aquesta raó. El debat va derivar cap al tema del celibat dels capellans, apuntant la possibilitat d'ordenar per al ministeri presbiterial alguns laics casats de provada fidelitat a l' església, els anomenats "viri probati". La proposta va ser rebutjat en el mateix grup de treball, però la proposta va anar a votació al plenari, en negatiu: "Aquesta hipòtesi va ser avaluada com un camí a no seguir".Però força votants no va compartir la decisió de la majoria. Pel que sembla absort en els seus papers, Benet XVI anava escoltant als resultats de la votació de les propostes, quan es va escoltar el resultat de les votacions va aixecar el cap: La oposició estava viva!

Lla sortida de Benet XVI, farcida de problemes interns i de fracassos, podria ser el començament del final del període involucionista de la història de l'Església, en relació al Vaticà II. O potser el reflux ha començat ja amb ell. Potser el pèndol del rellotge de la història ja ha tombat cap a una altra banda.

Pocs o potser cap dels nous cardenals menors de 80 anys van poder participar
activament de les decisions del Concili Vaticà II, que enguany celebra 50 anys de la seva obertura.

Com el blat després de la neu i de les gelades de l' hivern, amb arrels més fondes, una nova primavera tard o d' hora espera l' Església i l' alliberament dels pobres, ja que el Regne de Déu està enmig nostre.

La mort del Paraíba (2)

L'ocupació de la "Fazenda Riacho Doce"
Després d' aconseguir deslliurar-se dels pistolers i de les vaques de la "Fazenda Riacho Doce" de l' Interboi, a Seringueiras, res impedia el campament de sense terra "Paulo Freire 3" d' entrar i ocupar les 2.500 hectàrees de terra. Sabien però, que mentre estaven junts acampats a la carretera estaven més segurs: Tenien els seus sentinelles a l' entrada del campament per avisar davant de qualsevol sorpresa.

Peró la suspensió de l' última ordre d' expulsió, després que el procés judicial passés a la justícia federal, els va donar la falsaimpressió que ja havien guanyat la partida, que la terra era seva i tan sols havien d' esperar el procés burocràtic oficial. 

Van fer un mapa marcant les carreteres i van dividir la terra en 82 parcel.les, d' unes 30 hectàrees cadascuna. La primera intenció era continuar junts, acampats a la carretera i anar cadascun al seu tros a treballar i a plantar. Però la impaciència per tenir casa, després d' anys de viure acampats en barraques, va fer que alguns comencessin a fer la seva casa i anar a viure cadascú al tros que li havia tocat a la repartició.

Una de les famílies amb la seva casa dintre del campament, en fotografia de gener de 2012. 

Ràpidament van començar a construir cases de fusta escampades i a plantar de tot als terrenys que abans tan sols tenien herba i pastura pel bestiar. Van deixar intacte l'antic casalot del "fazendeiro", mig desballestat, amb la intenció que continués com un centre comunitari. En una estratègica cantonada van construir una capella de fusta, fent-hi catecisme i celebració dominical cada setmana. Com a les altres comunitats de la parròquia,  el mossèn hi anava a dir missa cada dos mesos i van escollir un equip de responsables de la comunitat.

El primer enfrontament.
Tot semblava anar bé fins el dia 01 d'agost de 2011. A la CPT (Comissió Pastoral de la Terra) ens va arribar la notícia que hi havia hagut un tiroteig en una casa de l' ocupació i dos líders havien resultat ferits. Un d' ells era el Paraíba, amb un tret a la cuixa. L' altre era un vell conegut com a "Cangàia", havia rebut un tret a l'esquena. Fins i tot havien fet fotografies dels agressors, que poc després eren empresonats pel grup i entregats a la policia... que els alliberava poc després!

Segons el Paraíba, els trets van sortir de dos germans, un d' ells Gilson de Oliveira Sá, conegut com a "Lobito", que havia rebut un tret de pistola que li havia travessat la cuixa (i que per poc podia ser fatal, tocant-li la vena femoral). En Cangàia havia estat ferit per un tret d 'escopeta de caça del germà del primer, Cristiano Oliveira de Sá, i una bola de plom li havia quedat encastada a la columna. Els metges no s' atrevien a tocar-la, i sortosament  no li havia provocat greus conseqüències. 

El Paraíba (esquerra) i el Lobito (dreta) al mateix banc
abans de l' enfrontament de l'agost de 2011.

Més tard vam saber que l' autor del tret que havia ferit el Paraíba també havia resultat lleument ferit. L' any passat vaig conversar amb ell, amb el Lobito, i em va mostrar un munt de senyals de plom que l' havien ferit lleugerament a tota l' esquena. Segons el Paraíba aquest tret el va fer algun dels seus companys, amb la mateixa escopeta vella del seu agressor, després que ell fou ferit i sortís corrent darrera la casa. Les fotografies de dalt haurien estat fetes aquell dia.

Els motius de l'enfrontament. 

Segons el Paraíba i el seu grup, el Lobito i el seu germà havien estat en algun temps del campament Paulo Freire 3. Ells havien tornat començant a comprar alguns dels terrenys que s' havien repartit. segons un acord que havien signat totes les famílies, això ningú no ho podia fer abans de tenir els títols, sense autorització de la direcció del campament en alguna excepció, per evitar que hi hagués especulació, amb compra i venda de terrenys en comptes de famílies treballant a la terra. En aquest cas els dos germans havien estat admesos, perquè ja havien format part del campament i el venedor dels terrenys estava malalt i no podia continuar treballant a la terra. Però els dos germans haurien començat a tenir problemes amb els veïns, prenent-los part del terrenys, i començant a fer noves ofertes de compra de terrenys, completament desproporcionades. 

El consell de líders del campament havien anat, desarmats, a cridar-los l' atenció i a demanar-los de parar amb l' actitud que comprometia la pau entre les famílies i comprometia tothom. Els dos germans els haurien rebut armats. Ells s' havien limitat a fer-los fotografies, però això va provocar la resposta a trets del Lobito, que tenia un revòlver amagat sota la camisa (primeras fotografia).

Aquesta versió, del Paraíba, havia estat contestada, assegurant que assegut al banc (segona fotografia) el Paraíba s'hauria llençat al damunt del primer, intentant desarmar-lo. I en aquest moment aquest li havia tirat un tret per defensar-se(?). Veient les dues fotografies, sembla que la de dalt sigui la primera, i no la última, com afirmava el Paraíba.

Quina és la versió correcta? No ho sé. Sigui com sigui, el que està clar és que al campament Paulo Freire 3 va començar un enfrontament intern irreversible que va acabar amb la mort d' aquest darrer. 

La mort del Paraíba (1)

La violència agrària i la impunitat han provocat aquesta any passat (2012) set morts a Rondònia. I una dona greument ferida, que va escapar per poc. 

Més tard el seu marit, Orlando Pereira Sales, conegut com "el Paraíba", el 29 de novembre de 2012 no va tenir tanta sort. Aquell dia jo estava a Porto Velho, l' endemà a la matinada vam fer més de 400 km de carretera per anar al seu enterrament. 

Va ser l'últim assassinat per causes agráries a Rondònia l' any passat. Però els de 2013 van tenir pressa per arribar: Un matrimoni va ser assassinat la matinada de cap d' any a Vilhena. 

Al Paraíba ja l'havien amenaçat de mort diverses vegades. L' any anterior havia estat ferit amb un tret a la cuixa que per poc no li havia tocat la femoral. Amb l'1 agreujament de les amenaces i sabent que ja li estaven preparant una emboscada, el 14 de març de 2012 va haver de fugir de Seringueiras. L' endemá mateix un agricultor de Seringueiras va ser assassinat a la parada d' autobusos, deprés que l' haguessin confós amb ell. 

El Paraíba i la seva dona parella féia uns cinc anys que els coneixia. Eren els líders del campament de sense terra de Seringueiras, un poble veí d'on vivia. Havien acampat aprop del poble, reivindicant la terra d'un terratinent conegut com "Interboi", que es diu Sebastião de Peder. En realitat la terra del terratinent, de 2.500 hectàrees, era pública i sense documentar, i l' Interboi, se n' havia apoderat de forma irregular feia alguns anys. El govern, através de l' INCRA (Institut de Reforma Agrária) l' havia intimat a tornar la terra per a poder-la repartir. El grup del Paraíba ho havia sabut i havien acampat a la carretera demanant la terra per a unes 80 famílies. 

Des de ben aviat, havien aconseguit el suport de les monges i del rector de Seringueires, primer acampats a la carretera, després acampats a l'altra banda del poble. Eren una bona colla de famílies, cadascun amb la seva barraca de fustes i de palla. Van convidar el bisbe de Guajará Mirim, Dom Geraldo Verdier, en la seva visita pastoral, i aquest també va assinar un comunicat de suport al grup.

Ells es pensaven que aconseguir la terra se Seringueiras, reclamada pel govern seria fácil. No sabien el que els esperava. Els han estat expulsant unes quatre o cinc vegades. Els expulsaven d'una banda, acampaven en una altra, i sempre acabaven tornant a prop de la terra que reivindicaven.

El procés oficial de l' INCRA va estar recorregut a la justícia pel terratinent i set o vuit anys després, encara no ha estat jutjat. Més ràpid han estat els jutges per atendre les peticions de treure els sense terra de l' indret. Les ocupacions de terra ha estat la única forma eficaç de lluitar contra el monopoli de les terres ern poques mans al Brasil i fer que es reparteixin algunes terres les famílies d'agricultors que no en tenen. Les ocupacions de latifundis han estat un dels principals mitjans del Moviment dels Sense Terra (MST) per aconseguir la reforma agrària.

El Paraíba havia estat un dels líders de l' MST de Rondônia. Després d' uns anys de dirigent del moviment, i després d'haver aconseguit terra per a ell i per a la seva família, va anar a ajudar un grup a Nova Brasilândia. Van formar el campament de Paulo Freire 1 i 2. Més tard van aconseguir uns acords sobre la terra, però no n' hi havia per a tothom. Va ser quan van anar a Seringueiras.

El "fazendeiro" no va recórrer tan sols a la justícia. Va armar més d' una quinzena de pistolers i els va posar a intimidar i atemorir el grup de sense terra acampats, amb por que ocupessin la terra. Però un dia que un grup d' aquests van sortir, els sense terra liderats pel Paraíba van sorprendre la resta, els van desarmar i els van fer fora. Més tard van córrer rumors que havien agafat sis o set fusells "deixats" per la policia, que mai més han aparegut. 

No gaire termps després estàvem fent un curs d' agroecologia a São Miguel, un altre poble proper, i l'advocat de la CPT (pastoral da la terra) em va trucar demanant d'anar a la comissaria de policia. El grup de sense terra de Seringueiras havia estat expulsat novament en una intervenció per surpresa de la policia. Três havien estat empresonats. El Paraíba també estava buscat.

Aquesta vegada els havien expulsat d'una "chácara", un petit espai de terra que havien comprat. És a dir: els van expulsar de la seva própria terra! La policia havia arribat llençant bombes de fum per espantar-los. Amb l' ensurt un home gran va tenir un atac de cor i la policia al començament no va deixar que fós traslladat al metge. Poc després moria.

Més tard l' advocat de la CPT va aconseguir alliberar els presoners però la policia no va ser responsabilitzada per la mort. L' advocat també va aconseguir traslladar el procés judicial a la competéncia federal. Quan un conflicte de terra té per mig terres públiques (terres de la Unió) la competència no és dels jutges estatals, sinó federals. 

Aconseguir el trasllat judicial va donar dos anys de tranquil.litat als sense terra. Van arribar a un acord amb el llogater de les terres, i aquest va treure les vaques. Aleshores van ocupar la fazenda.

(continuaré)

 

El Moviment dels Sense Terra (MST) de Rondônia

En C., el "Tijolão" és un dels dirigents amb més visibilitat de l' MST de Rondônia. Fill de pagesos emigrants, va entrar al moviment i va participar de diversos campaments de l MST des de jove, intentant obtenir la seva terra. Quan la va aconseguir, va acabar renunciant-hi a favor d' altres famílies, i després de rebre amenaces d'alguns traficants de drogues, que s'havien infiltrat en un campament i que els dirigents van expulsar, va ser enviat per ajudar el moviment a la regió de Goiânia. Allà les seves activitats van durar fins que li van valdre una ordre de cerca e captura, tornant aleshores a Rondônia, fins que els advocats van aconseguir resoldre els malentesos.

Ara continua a l' equip de coordinació del moviment al nostre estat. Ahir va ser l' encarregat d' apresentar a la XVII Assemblea una profunda "anàlise de conjuntura", una análise de la realitat política e econòmica del Brasil, de la pagesia i dels problemes de la terra. No és per res que a finals de l' any passat va ésser admès per al curs de Dret en la Universitat del Salvador.

Bandera de l' MST

A la tarda, els centenars de representants del Moviment de Rondônia, alguns membres de diversos campaments de sense terra (alguns fa més de quinze anys que estan trabalhant i vivint provisionalment reivindicant la reforma agrária), d' altres assentats per la reforma agrària van participar d' una taula rodona amb diversos participants dels sindicats, moviments de la Via Campesina, organització internacional de la qual l' MST forma part, i de les pastoral socials de la terra (CIMI, CPT).

Certament que els anys de Lula i del PT al govern i les ajudes compensatóries als més pobres han ajudat a debilitar els moviments socials populars del Brasil, com el Moviment Sense Terra (MST). Però els analistes preveuen que aquest serà un "any calent" després que la presidenta Dilma hagui estat cedint als seus aliats de l' agronegoci i que els resultats de la reforma agrária fossin els més fluixos dels últims deu anys de govern brasiler.