Convidat per l'oenagé CDM Watch he estat dos dies a Brasília discutint el funcionament en la pràctica dels crèdits de carboni a Brasil. En principi vaig anar a la reunió perquè temps enrere vaig quedar atònit i indignat al descobrir que la hidroelèctrica de Jirau, de Porto Velho, és un projecte que aspira a ser registrat per rebre crèdits de carboni.
Com és sabut, aquest mecanisme implantat pel Protocol de Kyoto, intenta contribuir a reduir l'escalfament global i permet a les empreses de països desenvolupats reduir multes per contaminació a base de finançar projectes dels països en desenvolupament que també ajudin a reduir les emissions de carboni a l'atmosfera.
Últimament, científics com el professor Philip Fearnside han demostrat que els pantans també provoquen una greu emissió de metà, un dels gasos responsables de l'efecte estufa.
En la discussió de les hidroelèctriques vaig poder explicar una mica el que està passant a Jirau, una de les grans hidroelèctriques que ja s'estan construint al riu Madeira i que està sent finançada majoritàriament per ajudes del Govern i per capital europeu (GDF Suez, una empresa pública francesa). Amb la qual cosa tenim la paradoxa que un projecte amb alta incidència de problemàtica social i ambiental a l'Amazònia pot ser considerat per l'ONU com a beneficiós per al planeta.
La sorpresa va ser descobrir que això no només està passant amb la construcció de grans hidroelèctriques, sinó també amb altres projectes que aquí considerem com a altament nocius per a les comunitats i per al medi ambient, com plantar eucaliptus a gran escala o canya de sucre per a producció d'etanol.
Vam sentir el testimoni de la comunitat de San José de Buritis (Felixlândia, Minas Gerais), que està literalment ocupada per l'empresa Plantar, dedicada a plantar eucaliptus per produir carbó vegetal (que crema produint denses fumeres) i alimentar els grans forns de les siderúrgiques de ferro. Vaja, per produir més fum.
I a sobre provocant la desertització de la regió. La reforestació d'eucaliptus a gran escala produeix un bosc on no poden viure ni els insectes ni la fauna local. I que esgota totes les fonts de la regió. Rierols i pous secs han provocat que molts habitants del lloc hagin de rebre tancs d'aigua per poder subsistir. Un desert verd. Mentrestant, qui paga els crèdits, l'empresa petrolera BP, segueix contaminant impunement a Escòcia amb la seva planta petroquímica.
Un altre segment que va concentrar el registre i la concessió de crèdits de carboni va ser la utilització dels abocadors de grans ciutats, com a São Paulo, per produir energia del metà produït per anys d'acumulació d'escombraries. Aquest procediment, que a primera vista sembla correcte, a curt i a llarg termini presenta també greus inconvenients. Immediatament, un greu problema social: deixa sense treball i sense mitjans de vida centenars de col·lectors de material reciclable que treballaven als abocadors, a base de recollir llaunes d'alumini, paper, cartrons i plàstics. Aquests no han estat tingut en compte.
Al final, per produir electricitat contínuament, es necessita que s'alimenti l'abocador de forma infinita. I en lloc d'aprofitar els materials que es podrien reciclar, evitant molta deixalla i CO2, la necessitat de produir energia elèctrica acaba incentivant que es produeixi més i més escombraries per cremar.
Un participant xilè de l'oenagé Gaia, Eduardo, defensava l'ideal de les Escombraries Zero. S'han de reduir les escombraries i recollir-les de forma selectiva i reciclable. Aquesta és la solució que es defensa com la més correcta ambiental i socialment. No cremar-les, ni que sigui per produir electricitat.
Encara, el que passa amb els agrocombustibles, com el dendê (una palmera oleaginosa) i sobretot amb la canya de sucre, per a producció d'etanol. Ambientalment, provoquen indirectament l'avanç de la desforestació de l'Amazònia i dels altres ecosistemes brasilers, per obrir nous espais de cultiu. I socialment concentren conflictes i violència al camp. Com els que vivim dia a dia a Rondônia. Treball esclau i en condicions degradants. I en part són responsables de la crisi d'aliments al món.
Al final, els agrocombustibles són renovables, però no tan verds com semblen. A mi em semblen bons a petita escala, per donar autonomia energètica als petits agricultors. Però els crèdits de carboni tampoc són accessibles per a petites associacions i comunitats.
És clar també que els grans projectes empresarials d'agrocombustibles no mereixen ser incentivats amb crèdits de carboni, ja que tendeixen a perpetuar la cultura de l'automòbil. En bona part són els responsables de l'avanç de les cremes a la selva amazònica i fins i tot de la destrucció dels altres boscos dels ecosistemes brasilers. ¿No són els arbres, al final, els que ajuden a reduir el CO2 de l'atmosfera?
Res és perfecte. I molt menys els crèdits de carboni: permeten que no es redueixin les emissions de carboni dels països més desenvolupats. I en països com el Brasil, incentiven projectes destructius e problemàtics. I pel que es veu, les grans empreses només miren el seu lucre immediat, i no la reducció de les emissions globals i de l'escalfament global.
Si no es milloren les formes de control públic i social, si no s'augmenten l'exigències dels crèdits de carboni, aviat ja no serviran més ni per enganyar les consciències dels països més desenvolupats.
I si no milloren en sostenibilitat social i ambiental, amb ajuda del control social, els països en expansió, com Brasil, perdran aquestes inversions dels països industrialitzats.
Com és sabut, aquest mecanisme implantat pel Protocol de Kyoto, intenta contribuir a reduir l'escalfament global i permet a les empreses de països desenvolupats reduir multes per contaminació a base de finançar projectes dels països en desenvolupament que també ajudin a reduir les emissions de carboni a l'atmosfera.
Últimament, científics com el professor Philip Fearnside han demostrat que els pantans també provoquen una greu emissió de metà, un dels gasos responsables de l'efecte estufa.
En la discussió de les hidroelèctriques vaig poder explicar una mica el que està passant a Jirau, una de les grans hidroelèctriques que ja s'estan construint al riu Madeira i que està sent finançada majoritàriament per ajudes del Govern i per capital europeu (GDF Suez, una empresa pública francesa). Amb la qual cosa tenim la paradoxa que un projecte amb alta incidència de problemàtica social i ambiental a l'Amazònia pot ser considerat per l'ONU com a beneficiós per al planeta.
La sorpresa va ser descobrir que això no només està passant amb la construcció de grans hidroelèctriques, sinó també amb altres projectes que aquí considerem com a altament nocius per a les comunitats i per al medi ambient, com plantar eucaliptus a gran escala o canya de sucre per a producció d'etanol.
Vam sentir el testimoni de la comunitat de San José de Buritis (Felixlândia, Minas Gerais), que està literalment ocupada per l'empresa Plantar, dedicada a plantar eucaliptus per produir carbó vegetal (que crema produint denses fumeres) i alimentar els grans forns de les siderúrgiques de ferro. Vaja, per produir més fum.
I a sobre provocant la desertització de la regió. La reforestació d'eucaliptus a gran escala produeix un bosc on no poden viure ni els insectes ni la fauna local. I que esgota totes les fonts de la regió. Rierols i pous secs han provocat que molts habitants del lloc hagin de rebre tancs d'aigua per poder subsistir. Un desert verd. Mentrestant, qui paga els crèdits, l'empresa petrolera BP, segueix contaminant impunement a Escòcia amb la seva planta petroquímica.
Un altre segment que va concentrar el registre i la concessió de crèdits de carboni va ser la utilització dels abocadors de grans ciutats, com a São Paulo, per produir energia del metà produït per anys d'acumulació d'escombraries. Aquest procediment, que a primera vista sembla correcte, a curt i a llarg termini presenta també greus inconvenients. Immediatament, un greu problema social: deixa sense treball i sense mitjans de vida centenars de col·lectors de material reciclable que treballaven als abocadors, a base de recollir llaunes d'alumini, paper, cartrons i plàstics. Aquests no han estat tingut en compte.
Al final, per produir electricitat contínuament, es necessita que s'alimenti l'abocador de forma infinita. I en lloc d'aprofitar els materials que es podrien reciclar, evitant molta deixalla i CO2, la necessitat de produir energia elèctrica acaba incentivant que es produeixi més i més escombraries per cremar.
Un participant xilè de l'oenagé Gaia, Eduardo, defensava l'ideal de les Escombraries Zero. S'han de reduir les escombraries i recollir-les de forma selectiva i reciclable. Aquesta és la solució que es defensa com la més correcta ambiental i socialment. No cremar-les, ni que sigui per produir electricitat.
Encara, el que passa amb els agrocombustibles, com el dendê (una palmera oleaginosa) i sobretot amb la canya de sucre, per a producció d'etanol. Ambientalment, provoquen indirectament l'avanç de la desforestació de l'Amazònia i dels altres ecosistemes brasilers, per obrir nous espais de cultiu. I socialment concentren conflictes i violència al camp. Com els que vivim dia a dia a Rondônia. Treball esclau i en condicions degradants. I en part són responsables de la crisi d'aliments al món.
Al final, els agrocombustibles són renovables, però no tan verds com semblen. A mi em semblen bons a petita escala, per donar autonomia energètica als petits agricultors. Però els crèdits de carboni tampoc són accessibles per a petites associacions i comunitats.
És clar també que els grans projectes empresarials d'agrocombustibles no mereixen ser incentivats amb crèdits de carboni, ja que tendeixen a perpetuar la cultura de l'automòbil. En bona part són els responsables de l'avanç de les cremes a la selva amazònica i fins i tot de la destrucció dels altres boscos dels ecosistemes brasilers. ¿No són els arbres, al final, els que ajuden a reduir el CO2 de l'atmosfera?
Res és perfecte. I molt menys els crèdits de carboni: permeten que no es redueixin les emissions de carboni dels països més desenvolupats. I en països com el Brasil, incentiven projectes destructius e problemàtics. I pel que es veu, les grans empreses només miren el seu lucre immediat, i no la reducció de les emissions globals i de l'escalfament global.
Si no es milloren les formes de control públic i social, si no s'augmenten l'exigències dels crèdits de carboni, aviat ja no serviran més ni per enganyar les consciències dels països més desenvolupats.
I si no milloren en sostenibilitat social i ambiental, amb ajuda del control social, els països en expansió, com Brasil, perdran aquestes inversions dels països industrialitzats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada